Cul de sac

Maletes de menys de cinc-cents grams amb els objectes més estimats acompanyaven les famílies que ordenadament pujaven als vagons. El viatge, gratuït per als nens, tenia un cost aproximat de dos cèntims el kilòmetre per als adults. Els trens sortien de Noruega, França, Itàlia, Rússia i Grècia. Aleshores, tots els camins portaven a l’extermini.

Continua llegint «Cul de sac»

Sota els mateixos cels

A la primera cançó a Mahalta, Màrius Torres explicava la dificultat de retrobar-se amb aquells que estimava. Escrivia la impossibilitat de compartir un camí, que malgrat avançava cap a la mateixa direcció, ho feia, com alguns rius, en paral·lel.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar – la nostra pàtria antiga.

Continua llegint «Sota els mateixos cels»

El jardí violeta

Paral·lel al Sena, el jardí de les Tuileries ressegueix el riu per una de les terrasses que s’hi aboca. Una renglera de verd espès acompanya una perspectiva infinita. Els arbres delimiten eixos ortogonals que es creuen entre sí i conformen parterres d’aigua, d’herba i de núvols. És d’hora i la cua no dona encara la volta a la façana vidriada. A l’entrada, un frontó unifica monumentalment els motius i les formes d’un temple i un arc de triomf clàssics. Lletres sobreimpreses obren la porta del Museu de l’Orangerie. Continua llegint «El jardí violeta»

Literatura de cartró pedra

S’apropa el passeig per la rambla, fullejar parades de llibres i roses, voltar un llibre i un altre i un altre amb l’esperança de trobar les hores per a lectures fugisseres, escasses. Alguns contes expliquen la llegenda de Sant Jordi, una història més de prínceps i princeses, com la Bella Dorment, la Sireneta, la Ventafocs. Però una cosa és llegir un llibre i una altra ben diferent és creure que hi vius. Continua llegint «Literatura de cartró pedra»

Els interessos de la història

Quan vaig decidir estudiar arquitectura, algú que m’estima em va dir que no ho fes, que aquella era una professió d’homes. Matriculada a la universitat, des del primer dia vaig poder constatar que, afortunadament, l’aprenentatge és cosa de tots. Van començar les classes d’història, de l’antiguitat grega a la modernitat contemporània. De totes les etapes explicades, el moviment modern era una de les corrents més rellevants per a la base de l’arquitectura actual. S’explicaven, entre molts d’altres, Frank Lloyd WrightWalter Gropius, Le Corbusier, Alvar Aalto i Mies van der Rohe. Continua llegint «Els interessos de la història»

Lliçons d’estètica a cal Maño (II)

-«Això és una casa», exclama mentre t’arrabassa el bolígraf dels dits i et pren el paper de les mans. Un ris ras sonor dibuixa dues línies sobre el paper que són, suposadament, una coberta inclinada a dues aigües. «Me la fas així: un teulat així m’agrada a mi, dels de tota la vida», i ras. «A la cantonada un pilar d’obra vista… mmm… i a la façana un tram també. -I a les façanes laterals te n’hi poso un altre? -Als laterals…», reflexiona, «…als laterals no cal, que l’obra vista és molt cara».

Continua llegint «Lliçons d’estètica a cal Maño (II)»

Ai festa!

«Avui comença la festa major de Lleida. Si hi vols anar… Però em penso que no serà dels anys més lluïts. Hi haurà, probablement, una gran traca, i un bon castell de focs… naturals»

dilluns 2 de maig de 1938 Continua llegint «Ai festa!»

Allò que sona

Cada mes intento dir alguna cosa. No perquè ho cregui de valor ni perquè pensi que serveixi per a res. Potser és insignificant però és igual, accepto la meva petitesa. No em cal més grandesa que la viscuda el dia d’ahir. Un dia en què les catalanes i els catalans vam sortir al carrer i vam oblidar les pors individuals per esdevenir quelcom més gran: una societat valenta determinada a ser lliure.

Continua llegint «Allò que sona»

Música a la sala

Una façana imponent reivindica la grandesa que un dia va tenir. La porta fa temps que ha perdut l’ombra del balcó que la ressaltava. Avui només en queda una barana rovellada i suspesa a l’aire. Però les peces de l’era encara marquen el camí. A dins, l’entrada distribueix els àmbits: a una banda, la cuina; al costat, el menjador; a l’altra banda, dues habitacions més; al fons, amagada, l’escala.

Continua llegint «Música a la sala»