Dones de carrer

«¿Per què costa tant trobar un carrer, una plaça o un espai públic commemoratiu amb nom de dona (que no sigui reina o santa), essent una manera directa i evident de reconèixer la presència i construir discurs i història?» Continua llegint «Dones de carrer»

Història del Palau Reial de Torroella (1929-1932): diàlegs entre l’arquitecte i el promotor

El 1929, Joaquim de Robert i de Carles va encarregar la reforma del Palau Reial de Torroella a l’arquitecte Rafael Masó. Aquesta restauració va constituir una nova fase constructiva de l’edifici que donava fe d’una consideració de gust i confort propis de l’època. Documentar els diàlegs entre l’arquitecte i el promotor permet detectar les prioritats estètiques d’aquests agents i la història de les intervencions del passat. Continua llegint «Història del Palau Reial de Torroella (1929-1932): diàlegs entre l’arquitecte i el promotor»

Els obradors de Juli Garreta

La història dels edificis on va estar situada la rellotgeria de Juli Garreta permet revisar els ambients del compositor, el context físic en què va imaginar i escriure un dels corpus musicals més importants del primer quart del segle XX. A partir de les llicències d’obra conservades, entre d’altres documents municipals, es reconstrueixen les diferents rebotigues on Garreta componia, donava classes de música i feia tertúlia musical i artística, en un eix urbà principal de Sant Feliu de Guíxols: la rambla Vidal. Continua llegint «Els obradors de Juli Garreta»

Pànic al passadís

De petits, quan teníem festa a cole, els tres cosins passàvem molts moments junts. Quan es feia de nit, al cap d’una estona d’anar a dormir, solia preguntar a la Mireia si estava desperta. Sovint em deia que sí i que ella també tenia pipi. Al cap d’uns minuts, decidíem creuar el passadís. Anar al lavabo les nits d’estiu era un acte de valentia quotidià. Continua llegint «Pànic al passadís»

L’ànima de la cuina

Quan s’apaga l’agost a Torroella, la festa major s’olora als carrers. En caminar, endevinem el sofregit dels canelons i el xup-xup del rostit. Sense saber-ho, Sant Genís es respira i s’encomana. I mentre passegem penso en les taules on em quedaria a dinar, en els cuiners amb qui tornaria a brindar.

Continua llegint «L’ànima de la cuina»