A la primera cançó a Mahalta, Màrius Torres explicava la dificultat de retrobar-se amb aquells que estimava. Escrivia la impossibilitat de compartir un camí, que malgrat avançava cap a la mateixa direcció, ho feia, com alguns rius, en paral·lel.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar – la nostra pàtria antiga.
La porta s’obra i es tanca. Un envà a mitja alçada, enrajolat de blanc a una cara, delimita el bany a compartir. En aquest espai d’acer inoxidable, gris, s’hi amunteguen la pica, el plat de dutxa i el vàter. Un pas estret organitza l’habitació: a un costat la llitera doble; a l’altre, diverses estanteries envolten la taula. Al fons, seguint l’eix central, la finestra, reixada en verd, marc ombrívol d’un paisatge fosc. Dues vides retingudes en onze metres quadrats durant setze hores al dia. Rere els vidres no hi ha xiprers ni palmes.
En aquesta cambra compartida, al contrari dels centres turístics, l’entorn no es construeix per emmarcar la felicitat sinó la reclusió. Perquè, tot i que l’estança descrita s’assimili tipològicament a la utilitzada en els resorts i creuers de luxe, l’experiència dels espais els converteix en antagònics. Si bé les habitacions per si mateixes no diuen res, és la vivència la que els dona sentit. I així, la vida les transforma en una cel·la en un obrir i tancar de portes. I en aquests hotels per a la repressió, les similituds continuen. Perquè les presons tenen, també, espais per a l’oci. Els confinats poden disposar de gimnàs, de poliesportiu, de piscina, de biblioteca, d’aules, de sales audiovisuals, de saló d’actes. Aquests usos es distribueixen en planta, conjuntament amb les ales de residència i altres serveis comunitaris i d’esbarjo, al voltant d’un centre de control que vertebra un edifici clos. El volum es delimita per la seva pròpia arquitectura. No ofereix més paisatge que ell mateix, finestres a través de les quals no es veuen més que més finestres. Les façanes són un joc de miralls que engarjolen les mirades, obertures a la suspensió constant d’una vida que no es mou. Les anomenades presons del futur canvien el nom pels mateixos murs. Però més enllà de l’horitzó, com una aigua tranquil·la, la llibertat continua dibuixant-se al cel.
El dimecres 13 de juny, des del racó de pensar, la Mónica Terribas, en Xavier Antich i en David Fernández evocaven quaranta minuts de reflexions i sentiments compartits amb Raül Romeva a la presó d’Estremera. El filòsof Xavier Antich explicava que en sortir de la presó madrilenya, desfent les setanta-set passes d’un passadís que primer els entrava cap a dins i llavors els treia cap enfora, va mirar enlaire i va veure el cel blau, va veure núvols blancs i va pensar que ells i elles “veuen el mateix que nosaltres i viuen, d’alguna manera, el mateix que nosaltres. I surto amb la sensació que som dins, que som nosaltres que estem dins”.
1 de juliol de 2018