Expropiació: desposseir legalment algú de la propietat.
El dia ha estat llarg, feixuc. Hi ha hores que sembla que no s’acaben mai. De camí a casa s’endinsa en el gris d’un paviment desgastat pel pas dels anys. Apareixen roses i blaus, pinzellades que donen vida a un caminar cansat. Cases arrenglerades fan la façana de la seva infantesa. De totes les siluetes n’hi ha una que destaca per damunt les altres. La lluminositat d’una taca lila l’atrau, les traces de vermell el criden, l’esperen. I pensa: «Quan em jubili, tornaré».
En un moment en què es fa difícil creure en la possibilitat de percebre la jubilació, es fa complicat també per a moltes famílies mantenir l’esperança de la seguretat de la llar. L’any 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. Es volia garantir la llibertat de les persones viscuda plenament. Avui en dia, però, ja no en queda massa res d’aquest dret individual i col·lectiu. Amb la declaració es volia garantir, entre d’altres, l’accés a un habitatge digne, un lloc on les persones poguessin viure de manera segura, respectuosa i amb pau. Així, el domicili ha de ser fix i habitable, de qualitat, assequible i accessible, i se n’ha de garantir la seguretat física de tinença. Els drets no poden ser negats. Malgrat tot, diàriament, els drets semblen ser-hi per ser vulnerats.
Hi ha diversos motius oficials que justifiquen el llançament d’una família. Un és la impossibilitat d’assumir el cost del lloguer, un altre és l’embargament degut a l’impagament de la hipoteca. A una ciutat com Barcelona, per exemple, la renda mínima garantida és inferior al preu mitjà del lloguer. Aquest ha incrementat en un trenta per cent, mentre que els sous amb prou feines s’han apujat. La pobresa ciutadana també ha augmentat. De la mateixa manera, es veu que institucionalment ja hem sortit de la crisi. L’euríbor, doncs, tornarà a pujar. I les quotes expulsaran novament les persones dels seus habitatges. Indubtablement, la banca guanyarà. I qui dies passa, banc empeny.
La llar és la identificació personal i familiar d’un nucli que es construeix amb el temps, n’és el seu símbol i el vincle amb la pròpia història, és la tranquil·litat de saber que després d’un mal dia pots tornar a casa i arraulir-te al sofà. Diàriament, hi ha més de quaranta famílies catalanes a qui se’ls roba aquesta pau. S’engeguen iniciatives legislatives populars, propostes que es recullen al Parlament i que es concreten en lleis que altres impugnen o congelen de manera cautelar. Perquè Catalunya és la comunitat autònoma amb més desnonaments de tot l’Estat. Amb aquestes decisions es condemna el país a una fragilitat estructural que ho desestabilitza tot. La lluita no és per defensar una propietat: és per no veure esborrats els colors de les vivències i els records.
Acabades les hores, el gris li marca el camí. Arriba i s’asseu. S’asseu i la mira. Pintada, s’aguanta entre quatre llistons de fusta que emmarquen un futur que espera no s’hagi perdut. El cel es difumina. Els núvols s’aigualeixen en el blau d’una tela protegida del pas dels anys. En aquesta aquarel·la penjada en parets foranes avui llueixen tocs de verd, tocs d’esperança.
1 de febrer de 2018