Quan s’apaga l’agost a Torroella, la festa major s’olora als carrers. En caminar, endevinem el sofregit dels canelons i el xup-xup del rostit. Sense saber-ho, Sant Genís es respira i s’encomana. I mentre passegem penso en les taules on em quedaria a dinar, en els cuiners amb qui tornaria a brindar.
La cuina és, segons el diccionari, la part de l’habitatge on es prepara el menjar. Tenir-ne era en l’antiguitat una qüestió de rics. La majoria de cases de la Grècia clàssica, per exemple, no en tenien i el pati central adoptava també aquesta funció culinària. En les residències més acomodades les cuines es construïen separades del volum principal per evitar l’efecte dels fums i eren els esclaus qui se n’encarregaven. De mica en mica, els avenços tecnològics van permetre l’apropament d’aquest ús a la resta de la llar. Malgrat tot, les seves connotacions mantenien la pàtina d’aquella cambra aliena a la vida familiar. Des del Palau de Versalles a la casa La Roche de Le Corbusier, la cuina era una habitació a amagar. Soterrada o no, continuava essent la part de l’edifici dedicada al servei. D’aquesta manera les olors del guisat en cocció s’apartaven dels propietaris. Un cop preparat el menjar se solia pujar a l’office, primer resseguint escales secundàries i més endavant mecànicament mitjançant muntaplats. Aleshores es presentaven els àpats que tot seguit es servirien als senyors.
Paral·lelament, però, les cases humils es desenvolupaven al voltant del foc on les famílies cuinaven, s’escalfaven i es relacionaven. L’aparició de la xemeneia al segle XVI, per exemple, va propiciar el desplaçament de la llar, que fins aleshores ocupava l’espai central de l’habitació, als tancaments perimetrals. La cuina començava a configurar-se. Actualment, la majoria de reformes comencen per enderrocar els envans que la delimitaven i la prolonguen fins a convertir-la també en menjador que s’aboca directament a la sala d’estar. La transició entre la part íntima de treball i la social de relació es materialitza sense necessitat de divisòries. I així, els usos distribueixen l’espai esdevenint arquitectura. Aquesta zona es destapa, s’ensenya i es reivindica com el centre de la llar. És on passa la vida. D’aquesta manera, ha deixat de ser la vergonya de la casa per ésser-ne l’orgull. Els armaris es dissenyen amb la mateixa dedicació que els de la resta d’estances. Les piques s’integren al taulell i les aixetes desapareixen encastades als tancaments verticals. Els estris s’organitzen, vistos o no, un darrere l’altre. La vida es desenvolupa, doncs, al voltant d’una cuina desclosa.
Ahir, les portes s’obrien novament de bat a bat i el límit entre l’espai habitable i el carrer es desdibuixava. La plaça també s’acomiadava. A la cuina hi havia tantes persones que es feia pràcticament impossible passar sense brindar. Damunt les dues illes centrals hi havia cava i embotit. Al voltant, la vida. Els fogons reivindicaven la seva ànima, present a cada racó. Cada somriure era un record. Avui, aquest escrit és per a un gran cuiner i gran gourmet.
1 d’0ctubre de 2018