Més d’un m’heu recordat que fa dies que no publico res. És cert. Necessitava llegir per poder escriure. I avui he obert un document que mai comença blanc. Perquè totes les històries que penso s’hi succeeixen com fils embolicats. I d’un nus en surt un altre, com l’ona de l’ona, que va escriure Rilke a partir d’una escala de Michelangelo. El nus d’avui amaga un raïm pelat.
La nit de cap d’any hi ha qui compra llaunes de raïms comptats. A mi m’agrada pelar-los i desgranar-los un a un. Embrutir-me les mans. Les mandarines, en canvi, ja són figues d’un altre paner. Aquest vespre el marbre ha estat ple de formatges, torradetes i gambes. La cuina feia olor. I el terra s’omplia de petjades de diferents dimensions. A cada casa els seus peus. Si els resseguíssim, com en un joc de nens, potser ens adonaríem que el recorregut acaba sempre al mateix costat de la taula.
A partir d’ara, al País Basc, els àpats se celebraran amb cuines més grans. Fa dues setmanes, el dimarts 17 de desembre, el Govern Basc va aprovar sotmetre a informació pública un nou projecte de decret per regular les condicions d’habitabilitat i de disseny dels habitatges. En aquesta proposta s’hi incorporen, més enllà dels requisits establerts per la Llei d’Ordenació de l’Edificació i les exigències desenvolupades pel Codi Tècnic, un conjunt de mesures que incorporen la perspectiva de gènere a l’organització de la llar i amplien les normes de funcionalitat, de seguretat i d’habitabilitat vigents. Bàsicament, els espais augmentaran de superfície i es flexibilitzaran els tancaments per adaptar els interiors a les necessitats variables dels inquilins. Si a Catalunya una habitació ha de fer un mínim de sis metres quadrats, el futur decret igualarà tots els dormitoris a una àrea mínima de deu metres quadrats, superant així les qualificacions actuals de dormitori simple, doble o principal, de sis, vuit i deu metres quadrats, respectivament. La cuina també s’eixamplarà i passarà de cinc a set metres quadrats. Amb aquesta proposta es vol afavorir la igualtat en el nucli familiar. Ja que es veu que els homes, segons expliquen diversos diaris digitals, no entren a la cuina amb l’argument de que no hi caben (!).
Sigui com sigui, però, l’organització dels espais per raó de gènere ve d’antic. Les habitacions es distribuïen segons la jerarquització dels usos que albergaven i aquests usos solien estar vinculats al gènere. Si visitem la Casa Masó de Girona, per exemple, trobem les estances públiques a la banda que dona al carrer de les Ballesteries i les privades a la banda de l’Onyar. La part noble estava formada per la biblioteca i el despatx professional, a la primera planta el de Santiago Masó i a la tercera, inicialment, el del mateix arquitecte Rafael Masó. Les dones, mares, germanes i cunyades, seguien circuits paral·lels al costat del riu i ocupaven el cosidor i la cuina. Aquesta última estança, tanmateix, era sobretot el servei (femení) qui l’habitava. La distribució dels espais era, i és afortunadament cada vegada menys, el reflex d’una societat que pinta amb plom les ales de les dones, imatge magnífica que dec a Rosa Maria Gil. Així les dones cosien i els homes llegien.
I del pardal a la llebre, el Nadal ja ha passat. A les tardes la llum és d’una altra intensitat, més transparent, de colors allargats. El començament d’any és una realitat que omple l’aire. Es veu. No tinc propòsits d’any nou. Fa temps que vaig deixar de fer promeses de curta durada. Fa temps que vaig inscriure’m a un gimnàs.
Però tornant a casa, al vespre, tinc por. I no n’hauria de tenir. I retorno a la proposta del Govern Basc, perquè també prescriu normativament la formació d’entrades i espais comuns als edificis d’habitatges plurifamiliars: no podran haver-hi racons ni punts morts per tal de garantir en tot moment la visibilitat dels espais per on se circula. L’entrada de casa no en té, de racons. L’arquitecte va fer bé la feina. Però tot i així, tinc por. Un cop protegida dins el pis, des de l’habitació que ens fa de biblioteca la ciutat es retalla en un cel d’atzur. Els dies s’allarguen. Al fons, un àtic té tota la barana recoberta de llums. En una de les cantonades hi ha un arbre que brilla fins ben començat el matí. Qui l’ha posat no ho sap, però em fa feliç en la distància. En l’espai que ens ha separat aquest vespre hi han ressonat campanes durant un instant sonor compartit. I en la sensació d’estar al buit que deixen un cop silenciades us faig arribar el desig d’un bon any nou.
Gener de 2020
Nota: Rosa Maria Gil va fer servir l’expressió “posar plom a les ales” el passat 19 de novembre durant la presentació del seu llibre Elles també hi eren: història de les dones de la casa Masó (Girona: Curbet Edicions i Fundació Valvi).