Cul de sac

Maletes de menys de cinc-cents grams amb els objectes més estimats acompanyaven les famílies que ordenadament pujaven als vagons. El viatge, gratuït per als nens, tenia un cost aproximat de dos cèntims el kilòmetre per als adults. Els trens sortien de Noruega, França, Itàlia, Rússia i Grècia. Aleshores, tots els camins portaven a l’extermini.

Un cop a Auschwitz, el raïl s’acabava bruscament. Al final de la via només hi havia crematoris. Perpendicular a l’eix format per la plataforma de descàrrega i selecció, una traça vertical organitzava els diferents barracons, repartits amb la forma d’espina de peix. La distribució reticular dels espais, a mode de cementiri, recordava a cada racó que es vivia per a la mort. De l’entramat urbanístic se’n derivava l’arquitectura. En base al programa, s’agrupaven temàticament les peces, que resolien el trencaclosques de la manera més eficient i funcional possible: al cos central, magatzems albergaven alhora objectes i persones, ordenades per ètnia i sexe; a l’extrem inferior les comunes. Els crematoris se separaven de l’estructura reticular i ocupaven una major superfície en planta. L’estanc per a les cendres era l’única forma irregular d’aquesta infraestructura perfecte. L‘organització espacial del camp era una cadena de producció que es va perfilar a base de prova i error, fins arribar a l’encert.

Els arquitectes i enginyers van dissenyar un espai de tortura i aniquilació sense cap altre neguit que la voluntat de fer la feina ben feta. Qui sap si paral·lelament també dibuixaven xalets, fàbriques o equipaments culturals. En aquell projecte, van aixecar 42 kilòmetres quadrats que constituïen bàsicament un final del camí. Perquè la vida dels presos que hi arribaven esdevenia més fugaç que la d’una papallona. La racionalitat portada a l’extrem va dur a la irracionalitat d’una feina que invertia absolutament el sentit de l’arquitectura i la convertia en una eina per destruir la vida de les persones, no per ajudar a millorar-la. Els constructors dels camps d’extermini són la formulació de l’antiarquitectura, és a dir, quan tot allò que caracteritza la bona arquitectura -planificació, economia, racionalització, funcionalitat- acaba provocant allò que és contrari a ella mateixa.

El feixisme va néixer per a la barbàrie i tenia una estratègia monstruosa pautada al detall. La repetició d’eslògans que es perpetuaven de manera acrítica van dur a la deshumanització del pensament i a una execució sense ànima on prevalia un bé suprem i racional que volia eliminar els enemics de l’estat. Parlar sense saber, repetir sense entendre, cridar per no sentir l’altre són també camins sense sortida. De la mateixa manera, projectar sense pensar ni sentir condueix a Auschwitz. “El treball allibera”, destacaven a l’entrada dels camps de concentració. Res et fa lliure sense autocrítica.

 

1 de setembre de 2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *