«Una cosa, ara que parlem, és que faré una reforma i resulta que l’Ajuntament ens demana papers… Quant val la teva firma?»
Aquesta és una pregunta que se sent tot sovint. Hi ha una mena de corrent d’opinió per part de determinats manobres que s’anomenen constructors i de determinats clients que s’anomenen promotors, que defensa que fer una proposta d’intervenció i desenvolupar-la tècnicament en allò que anomenen “papers” és un tràmit que s’han inventat els de l’Ajuntament amb connivència amb els col·legis professionals senzillament per cobrar diners.
I quan apareix un imprevist a l’obra que demana una intervenció estructural, més o menys rellevant, et diuen que estiguis tranquil·la, que allò el paleta ja ho sap fer perquè ho ha vist mil cops i que no et preocupis. Aleshores t’afanyes, agafes la bici, el cotxe o el tren i et plantes a l’obra per intentar posar-hi un xic de raó i evitar desastres majors. Expliques que cada intervenció és diferent i requereix una proposta estudiada, i que has de valorar-ho per poder decidir com avançar. Perquè cada patologia s’ha de resoldre segons l’element afectat i les causes que n’hagin provocat la degradació: el que és vàlid per a un cas no ho és per a un altre. Poso dos exemples.
1) Una biga que té una longitud excessiva per al pes que suporta no es reforça de la mateixa manera com se substitueix una biga rovellada. Posar un travesser de reforç, solució habitual de les que ja se saben fer, a banda de no ser eficaç per a una biga amb l’ànima desintegrada per efecte de l’oxidació, altera el descens de càrrega d’una estructura existent i transmet esforços a tancaments que no es van construir per a aquesta funció i que no tenen ni la capacitat portant ni els fonaments per fer-hi front.
2) Fer un forat en un mur per connectar la cuina amb el menjador, una intervenció també prou habitual en la tendència d’avui en dia, implica un estudi de transmissió de càrregues que en pauta el procés d’execució. Generalment es col·loquen puntals per poder foradar la paret. Doncs bé, aquests puntals posats sense planificació prèvia poden arribar a transmetre nou-cents quilos de manera puntual, quatre vegades el pes per al qual s’ha calculat la resistència del terra que els suporta. I aquest pes, aplicat indiscriminadament sobre un revoltó, converteix el paviment en una mena de suport a base de plats ceràmics que deixa els inquilins a pocs mil·límetres del buit. I això, passa diàriament. Potser damunt el sostre de casa.
Des del segle XII fins ben entrat el segle XVIII, Déu es representava a través de la figura de l’arquitecte, algú que havia ordenat el món de manera geomètrica amb l’única ajuda d’un compàs. Ell determinava les proporcions exactes, els materials adients i els models a seguir. Trobar ordre en el desordre era la base del coneixement. Actualment continuem necessitant aquest Déu arquitecte per guarir-nos dels mals hàbits de la construcció. Veient el que passa a les obres arribo a la conclusió que Déu existeix i és present a totes les reformes del món. Me l’imagino atrafegat apuntalant bigues i estabilitzant murs i pilars. Potser, la pròxima vegada que em preguntin quant val la meva firma els diré que ho preguntin a Déu perquè, amb les tarifes actualitzades enguany, no sé a quant va la seva comissió.
1 de febrer de 2019