Enguany se celebren noranta anys de la creació del personatge icònic de la factoria Disney. D’uns mesos ençà, multitud de notícies i joguines relacionades amb aquest aniversari s’han propagat arreu.
Mickey Mouse va néixer per convertir-se en una imatge de l’avantguarda artística. A través del seu somriure astut criticava les actituds burgeses. Walter Benjamin escrivia l’any 1931 que el ratolí representava el somni quotidià de l’home contemporani que es reconeixia en la manera fàcil de resoldre situacions habituals i complexes utilitzant únicament allò que l’envoltava: només calia viure amb actitud atenta i les solucions sortien. El ratolí va aparèixer per primera vegada als curtmetratges Steamboat Willy i Plane crazy, presentats el 15 de maig de 1928. En aquestes dues projeccions, però, no només era ell qui protagonitzava el relat. Entre d’altres personatges hi havia també una ratolina riallera i decidida. Fa noranta anys, en Mickey i la Minnie van començar un viatge en comú que ha acompanyat la nostra història -per tant, són els dos que estan de celebració malgrat que sembli haver-se oblidat.
Ara bé, amb l’arribada de la Blancaneus les històries van canviar. Aleshores els contes van passar a representar les actituds burgeses, substituint la vida dels humils per la mera il·lusió d’un somni que els allunyava de la realitat. El món ideat per Walt Disney deixava enrere la lluita obrera per capitanejar el sentiment d’aquell que viu essent ric o desitjant ser-ho. Actualment, qui més qui menys, ha anat algun cop a Disneyland i sap la crítica tòpica contra aquest univers d’entreteniment. Tanmateix, aquest somni, entès més enllà de l’avarícia del diner, pot tornar a ser la resposta amable a un dia a dia enrevessat. Per alguns la història no s’ha acabat mai de tombar i avui es fotografien feliçment al costat d’un senyor amb disfressa de pelfa i orelles negres. Són els que somriuen en un parc d’atraccions. Els altres s’enrabien per trobar l’últim caprici del consumisme. I és que, davant d’un mateix moment, el punt de vista de les coses en determina la diferència.
Quan s’acosta el pont de la Immaculada arriba el moment de baixar caixes plenes de guirlandes. Destapades compulsivament, els acompanyants estacionals retornen a la vida i la memòria s’eixampla. Novament, la llar s’engalana amb els colors de Nadal, que alegren el paisatge de casa en una època de dies curts i tardes fosques. Al carrer, les llums fan més lleu l’espera de la primavera. Flocs de neu decoren poms d’armaris i portes, damunt la tele, uns ninots de peluix, i en el cor del menjador, l’arbre. Entre les ornamentacions més estimades hi guardo les boles dels personatges Disney, en Nemo, l’Olaff, la Sireneta. Quan l’arbre s’il·lumini de nou tancaré els ulls i desitjaré tornar a Disneyland. Perquè, malgrat tot, els contes de fades i les ciutats encantades formen part de l’imaginari emotiu. Tot és de mentida, sí, però és absolutament real. El Nadal pot ser un bon moment per reprendre els somriures sincers i una mica gamberros d’en Mickey i la Minnie Mouse, i abraçar la felicitat d’una pel·lícula alegre i cantada, ni que sigui de princeses i prínceps blaus. Bon Nadal!
1 de desembre de 2018