S’apropa el passeig per la rambla, fullejar parades de llibres i roses, voltar un llibre i un altre i un altre amb l’esperança de trobar les hores per a lectures fugisseres, escasses. Alguns contes expliquen la llegenda de Sant Jordi, una història més de prínceps i princeses, com la Bella Dorment, la Sireneta, la Ventafocs. Però una cosa és llegir un llibre i una altra ben diferent és creure que hi vius.
Les arquitectures d’espectacle, exercicis literaris en pedra, inclouen monuments històrics, parcs d’atraccions i també centres comercials. Tanmateix, el seu urbanisme és diferent. Els parcs són laberíntics, radials, una xarxa que agrupa elements distants en un tot unificat, un model que emulen els itineraris urbans d’atractius turístics. Un cop superada una atracció, el recorregut segueix sinuosament fins a la següent, amb distraccions pel camí i algun gir inesperat que retorna el visitant a un punt que ja havia trepitjat. L’art de viure un parc d’atraccions, i una ciutat històrica, és passar sempre per un lloc diferent. Contràriament, els centres comercials tenen una altra lògica urbanística. Amunt i avall, en un carrer únic, llarg i estret, se succeeixen cases de cos que tenen una mateixa paleta de colors, avingudes deshabitades amb balcons plens de flors de plàstic, espais per anar i venir, per badar i comprar. De tant en tant, una plaça dona sortida a un circuit tancat. Els bulevards són deambulatoris pautats per una arquitectura que representa pobles idíl·lics, mons imaginaris, ciutats de luxe: un veritable conte de fades d’aparadors en dues direccions, sense trama.
En el llibre El viatge impossible: el turisme i les seves imatges, l’antropòleg Marc Augé estudiava etnològicament el parc d’atraccions de Disneyland a París. En arribar-hi, explicava que el castell de la Bella Dorment es retallava al cel, com nascut de l’horitzó, llunyà i proper alhora. La seva aparença reproduïa fidelment allò que el parc prometia. El visitant hi trobava exactament la imatge utòpica que hi havia anat a buscar. Eurodisney no enganyava. L’espectador es movia en una mena de tauler de joc que anava d’una zona de confort a una altra zona de confort, del menjador de casa al paisatge televisiu. I aquesta experiència d’habitar un espai conegut prèviament donava sentit al viatge. Era remirar la mateixa pel·lícula una vegada més. La música, insistent i enganxosa, arrodonia el goig d’estar en un plató on els actors s’encarregaven d’enregistrar aquells moments que, un cop a casa, esdevenen memòria.
Ara bé, una de les diferències entre el parc d’atraccions de París i altres espais recreatius, com Port Aventura o La Roca Village, és que els castells de les princeses Disney no menteixen, formen part d’una il·lusió que permet viure amb l’alegria d’un nen la fermesa de l’adult. Perquè, tal com defensava Augé, allò que es visita no existeix. No s’intenta ensenyar una civilització exòtica ni tampoc retornar el visitant als estius blaus de la infància. I aquesta n’és la gràcia: ser el somni dels desperts, una experiència que no oblida que per molt que ens agradin les fades de faldilles blaves, les històries d’amor cantades i les orelles de Mickey Mouse, el moment és efímer i no es confon amb una realitat on no es volen castells, princeses ni reis.
1 d’abril de 2018