-«Això és una casa», exclama mentre t’arrabassa el bolígraf dels dits i et pren el paper de les mans. Un ris ras sonor dibuixa dues línies sobre el paper que són, suposadament, una coberta inclinada a dues aigües. «Me la fas així: un teulat així m’agrada a mi, dels de tota la vida», i ras. «A la cantonada un pilar d’obra vista… mmm… i a la façana un tram també. -I a les façanes laterals te n’hi poso un altre? -Als laterals…», reflexiona, «…als laterals no cal, que l’obra vista és molt cara».
Un habitatge unifamiliar s’imagina sovint des d’una visió idíl·lica de la casa en planta baixa amb jardí, tres metres a banda i banda que duen indefectiblement al semi-soterrani, magatzem de trastos i estanteries visiblement plenes d’eines relluents que fan home, molt home. Entre una de les rampoines, la rentadora. Perquè ell, que no n’ha posat mai cap, sap que a la seva dona li encantarà traginar la roba amunt i avall, ara bruta, ara neta. Posar la rentadora a la planta baixa, quines bajanades…«Ella ja estarà contenta perquè li faig una cuina ben maca, i amb tele i tot!», deu pensar. I continua: «de la coberta a dues aigües que en surti un bon ràfec, com més motllurat millor, que sempre queda bé una bona barbacana. I sobretot, la coberta a dues aigües, ni parlar-ne de coberta plana». Un terrat, es veu, no entra dins el paradigma del que és habitual en la seva particular arquitectura catalana. I les indicacions no acaben aquí. Perquè l’estructura ha de ser, evidentment, de formigó. Tan n’hi fa que un edifici es pugui sustentar fins a sis plantes amb estructura de totxo, també «de tota la vida». Però no… ui no… totxo no: for-mi-gó! La reivindicació d’una arquitectura vernacla, respectuosa i sostenible es dilueix en una voluntat merament estètica del nostre Hegel particular. Eficiència energètica? Sostenibilitat? No, gràcies, que això no sé què és, però segur que és molt car. El preu acostuma a ser un bon argument per declinar una proposta quan ja s’ha gastat massa l’estètica.
El filòsof francès Michel Foucault, en el seu assaig Això no és una pipa (1973), parlava dels malentesos intencionats que va provocar el pintor René Magritte en la seva obra homònima, com si les pintures fossin resultat d’un error de lectura que espera ser esmenat. Sovint, però, lluny de revisar les coses, lluny d’agafar l’esborrador i adaptar les idees a la contemporaneïtat, es perpetuen insistentment models del passat. I tot això no nega la grandesa d’una casa a dues aigües, d’una façana plana que ressalta una planta volgudament longitudinal, d’unes obertures rectangulars que eleven a l’aire els canalons, d’una macla de dos volums inclinats on un terrat treu el nas. Perquè en la reinterpretació i en la flexibilitat hi ha arquitectura, una arquitectura sense pretensions ni grans voluntats. Els models són bons si se n’extreu el coneixement i s’aplica. Quan aquest avenç natural no s’accepta, surten manierismes. I alguns promotors ho volen imposar perquè tu què coi has de saber! I aleshores, amb els ulls esbatanats com taronges, ensenyes al client imatges de referència, cases d’autor que trobes boníssims i penses que tu potser això no ho sabràs fer mai, perquè t’emocionen profundament. I Hegel riu: «aquesta casa és de gitanos». Apagues el rostre per no expressar el que penses. No sé què és més ofensiu, el comentari despectiu i tòpic sobre les persones, el menyspreu d’allò que estimes o l’atreviment d’un idiota que es creu absolutament llest.
Avui he remirat el dibuix de Hegel a la llibreta i he pensat: això no és una casa, és només la seva representació, una imatge, un objecte irreal. «Qui podria fumar la pipa d’un dels meus quadres? Ningú. Per tant, no és una pipa», deia Magritte.
1 de desembre de 2017