Any nou, casa nova

Més d’un m’heu recordat que fa dies que no publico res. És cert. Necessitava llegir per poder escriure. I avui he obert un document que mai comença blanc. Perquè totes les històries que penso s’hi succeeixen com fils embolicats. I d’un nus en surt un altre, com l’ona de l’ona, que va escriure Rilke a partir d’una escala de Michelangelo. El nus d’avui amaga un raïm pelat. Continua llegint «Any nou, casa nova»

El racó dels paradisos perduts

Comença el dia i cada vegada em costa més posar un peu al costat de l’altre. Un cop dret, passo del caminador a la cadira elevadora i cap avall. Coi de motor, ja es torna a parar! Però un bon cop sempre el fa funcionar de nou. No m’agrada esmorzar sol. Sortiré a fora i uns passos més tard m’asseuré al banc sota la galeria on abans el paisatge m’era familiar. D’això, però, ara ja fa molt temps. Actualment la casa està envoltada de grues que aixequen pols i edificis que acaparen el sol. Només sento sorolls. Entre la resta de construccions, casa nostra amb prou feines treu el nas. De l’entorn on vam viure en queden els noms a la bústia i les nostres mans pintades de colors al costat. La ciutat és tant diferent ara! Continua llegint «El racó dels paradisos perduts»

Història del Palau Reial de Torroella (1827-1930): un castell romàntic d’estiu, balls, presons i muralles

Entre 1827 i 1830, Narcís de Carles i de Doyle va fer obres al castell, tal com anomenaven el Palau Reial de Torroella. Va començar per arreglar les cuines i els lavabos, de la mateixa manera que ho va fer el seu besnet Joaquim de Robert i de Carles cent anys després. Durant gairebé un segle, el palau va ser testimoni d’ocupacions militars, dels balls de festa major i dels estius d’una família benestant. I és que una part important de la història dels edificis, més enllà dels arquitectes i els obrers que els han bastit, són les vivències que guarden entre les parets. Continua llegint «Història del Palau Reial de Torroella (1827-1930): un castell romàntic d’estiu, balls, presons i muralles»

Sala La Planeta, l’altre temple del noucentisme

Durant més de vint-i-cinc anys, la Sala La Planeta ha acollit espectacles teatrals, concerts, assaigs i premis literaris, entre altres activitats culturals. Anteriorment l’edifici havia estat l’estació d’autobusos de la Sarfa i encara hi ha qui recorda haver-hi agafat l’autobús. I, encara abans, havia estat una fàbrica d’espardenyes. Ara bé, pocs saben que originalment havia de ser una sala de ball. Continua llegint «Sala La Planeta, l’altre temple del noucentisme»

Rafael Masó a la presó

L’1 d’abril de 1920 es constituïa l’Ajuntament de Girona amb un nou regidor, Rafael Masó i Valentí. L’arquitecte es va presentar a les eleccions municipals amb la voluntat de reordenar urbanísticament la ciutat i promoure activitats educatives i culturals. Va ser regidor de la Lliga Regionalista durant quatre anys. Continua llegint «Rafael Masó a la presó»

Sota el gel

Al maig, la terra amaga el somriure. Sota la pell gebrada de l’hivern, les flors recuperen el territori pas a pas, en silenci. Fràgils i efímeres, la seva empenta trenca el glaç. Rius de color preparen el triomf de l’estiu, dels camps de blat segats a ple sol. Enguany, el jardí de la casa Lleó Avinay guarda el secret de l’esperança: la confiança en que tot endemà serà lluminós. Continua llegint «Sota el gel»

Dones de carrer

«¿Per què costa tant trobar un carrer, una plaça o un espai públic commemoratiu amb nom de dona (que no sigui reina o santa), essent una manera directa i evident de reconèixer la presència i construir discurs i història?» Continua llegint «Dones de carrer»