De petits, quan teníem festa a cole, els tres cosins passàvem molts moments junts. Quan es feia de nit, al cap d’una estona d’anar a dormir, solia preguntar a la Mireia si estava desperta. Sovint em deia que sí i que ella també tenia pipi. Al cap d’uns minuts, decidíem creuar el passadís. Anar al lavabo les nits d’estiu era un acte de valentia quotidià.
A principis dels anys noranta Marc Augé classificava els espais en base a la vivència que aquests permetien als seus usuaris. El sentiment de pertinença que l’entorn generava a l’habitant, així com les possibilitats d’utilització que aquest entorn oferia, marcaven les pautes inicials per a la seva definició. Sentir-se representat en un emplaçament era motiu d’estudi, no només en tant que individu que es representa sinó sobretot com a col·lectiu vinculat a una història pròpia; és a dir, reivindicava utilitzar l’entorn per desenvolupar i explicar funcions i activitats socials. Aquesta consideració, tanmateix, podia ser diferent per a cada persona, cada moment i cada situació. I així, parlar de llocs i no-llocs es convertia en una organització canviant.
La superfície dels habitatges ha anat disminuint progressivament i els espais de transició s’han anat comprimint fins a consolidar-se en una resposta directa a la necessitat de traslladar-nos d’una habitació a una altra: anar i tornar, entrar i sortir. L’estretor d’aquesta estança complica incorporar-la al dia a dia. Difícilment pot ser un lloc més de l’habitatge perquè no té prou amplitud per desenvolupar-hi la vida. Davant per davant, organitza portes amb accés a habitacions. Cadascú sap del passadís de casa seva. Igualment, de la porta de la sala d’estar i la del menjador i la de la cuina i la del bany. Espais sense ànima, aquests distribuïdors que enllacen portes semblen usurpar la vida dels llocs. Perquè el corredor és on sovint no hi passa res més que el passar. En aquest sentit, seguint la definició de l’antropòleg francès, podríem parlar d’un no-lloc. Tot i les fotografies i els objectes clavats a les parets, la identitat de la família no ressona en els envans. Atès que no en tenen, se’ls revesteix d’història.
El nen recorre el passadís amb un tricicle. El soroll de les rodes girant sobre el parquet s’esmorteeix cada vegada que creua una estora de colors vius i formes geomètriques (rrrrrrr, zzzzzzz, rrrrrrr, zzzz…). Les padalades incrementen i acceleren el so. Al girar una cantonada, es despleguen tot de portes que separen habitacions a banda i banda. Aquesta és una de les escenes més evocades de la pel·lícula The shining, de Stanley Kubrick. La narració inquieta l’espectador, que assegut davant la pantalla il·luminada no pot deixar de veure un tub llarg i estret. Cada mirada és una incertesa. No saber què hi ha o què hi pot haver darrere de cadascuna de les portes i racons fa més punyent el silenci. Al fons, dues germanes vestides de blau es donen la ma. El nen s’atura i pressent la mort. I és que els avantpassats ens esperen en els no-llocs per reivindicar la seva història i memòria. Per això tenim por a la nit en creuar un passadís. Perquè els espais són sobretot allò que imaginem.
1 de novembre de 2018
Nota: des del 30 d’octubre fins al 31 de març, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona programa una exposició sobre Stanley Kubrick.