Quan vaig decidir estudiar arquitectura, algú que m’estima em va dir que no ho fes, que aquella era una professió d’homes. Matriculada a la universitat, des del primer dia vaig poder constatar que, afortunadament, l’aprenentatge és cosa de tots. Van començar les classes d’història, de l’antiguitat grega a la modernitat contemporània. De totes les etapes explicades, el moviment modern era una de les corrents més rellevants per a la base de l’arquitectura actual. S’explicaven, entre molts d’altres, Frank Lloyd Wright, Walter Gropius, Le Corbusier, Alvar Aalto i Mies van der Rohe.
La llista d’arquitectes moderns és bastant llarga. Això sí, són homes, sempre homes. A la història de l’arquitectura no hi apareixien les dones. No s’explicava Eileen Gray, ni Lilly Reich, ni Charlotte Perriand, arquitectes contemporànies d’aquest seguit de personalitats que la història ha perpetuat. Podria semblar que aquest desconeixement es devia a la voluntat d’una època per fer invisible una realitat en clau femenina. Doncs no. Els treballs d’Eileen Gray, de l’interiorisme a l’arquitectura passant per la manufactura de mobiliari dissenyat per ella mateixa, van publicar-se en diverses revistes i diaris del moment. L’arquitecte i redactor de L’architecture vivante, Jean Badovici, va ser un dels seus crítics. El mateix Le Corbusier admirava la seva obra, fins al punt de compartir amb ella diverses exposicions. La revista de societat Vogue i L’Architecture d’Aujord’hui també es van fer ressò, no només de la seva vessant professional, sinó també de la seva trajectòria personal. Perquè Gray va ser una dona moderna i compromesa socialment, una dona que no es va deixar doblegar. En els anys de la primera guerra mundial, va conduir ambulàncies. Però el reconeixement de la seva implicació la va convertir en estrangera, en enemiga declarada de França i es va veure forçada a marxar de París. Anys més tard tornaria a la ciutat que encara avui la guarda. I quina és la seva història?
L’any 1898, s’apuntava a classes de dibuix a l’escola Slade de Londres. Tenia vint anys. La seva dedicació i capacitat van despuntar ràpidament i aquell entreteniment de noies riques es va convertir en una trajectòria professional sòlida i destacada. L’evolució constant de la seva carrera es va traduir en espais fluids continguts en arquitectures que bevien del moviment modern. Projectava interiors en moviment, habitacions que se separaven amb mampares lacades i armaris, a mode de divisòries efímeres que puntuaven zones de transició delimitades per mobiliaris canviants, espais que s’adaptaven constantment a les necessitats i no amagaven la realitat d’una cuina plena d’estris o d’un estudi a vessar de papers, on els calaixos s’obren i es tanquen contínuament.
Malauradament, és més difícil que la historia contemporània parli d’una dona arquitecta que no pas que la societat de fa cent anys en reconegués els mèrits. L’oblit històric rau en la visió de la història. Perquè la història és, finalment, el relat transmès per les persones que l’estudien, a través d’inquietuds que basteixen el coneixement. Qui domina el relat construeix la realitat i qui controla l’oblit determina el poder. Aquest relat amb veu femenina ha quedat soterrat en algun calaix tancat. Però noranta-vuit anys de fermesa i ideals es reivindiquen en una de les últimes fotografies preses d’Eileen Gray, una dona de cabells curts i blancs que lluïen la força d’una persona brillant, lliure i independent. Potser és això, doncs, el que no interessa a la història, que fos una dona amb l’esperit del seu temps. A cada època la seva història, a cada història les seves dones.
8 de març de 2018