Plou i fa sol, surt l’arc de Sant Martí

A l’Île de la Cité, al centre de París, passat el rosetó de la façana sud de la catedral de Notre-Dame, just al final, sota el parc, quan sembla que l’única sortida és l’Île de Saint-Louis, s’arriba al memorial dels màrtirs de la deportació.

Un pas pavimentat al costat del Sena desemboca en una escala estreta que porta al pati inferior d’accés. L’espai està delimitat per murs que pugen enlaire. A la cantonada el formigó retalla l’aigua enreixada. Amunt, tan sols el cel. No hi ha horitzó. Just al darrere del visitant, dos blocs suspesos en l’aire marquen l’entrada del monument. És estreta i fosca. Contrasta amb el blanc lluminós de les parets. Un cop a dins, tot és negre. En el centre, la tomba d’un deportat desconegut presideix la sala excavada a la terra. A banda i banda, dues-centes mil bombetes daurades recorden les franceses i els francesos que també van ser deportats. La llum humanitza una memòria sense nom. Perquè als camps de concentració, les persones passaven a ser una matrícula sobre ratlles blaves i blanques. Rapades i despullades no els quedava res més que el seu propi record.

La visita continua entre poemes esquinçats a les parets. Les lletres són grans i anguloses. El memorial és un edifici soterrat que enfila espais expositius. En una de les sales, diverses pantalles expliquen la vida als camps de la mort. La lletra és petita i obliga a apropar-s’hi. El recolliment acompanya la lectura. Aleshores descobreixes la força representativa que van tenir els colors. Sobre una realitat d’uniformes ratllats, completant el registre numèric tatuat a la pell, uns triangles de color eren l’únic element que agrupava els reclusos i els feia diferents: vermell per als presos polítics, violeta per als testimonis de Jehovà, rosa per als homosexuals i negre per als «asocials», per a les persones que no s’adaptaven als paràmetres condemnatoris del règim, és a dir, els lladres, els nòmades, els «aris» que mantenien relacions amb jueus, les prostitutes, les lesbianes. Per a les homosexuals femenines no hi havia rosa. De manera especial, girat sota del triangle genèric, als jues els afegien un altre triangle de color groc que conformava una estrella de David. Pur cinisme.

La imatge va ser un dels elements utilitzats pel Nacionalsocialisme com a eina de propaganda. Els colors i la roba no van ser només una tècnica d‘aniquilació dels condemnats, sinó que van ser part de l’estratègia que els va portar al govern el 1933. L’empresa d’Hugo Boss es va encarregar de vestir el feixisme amb boniquesa elegant i afalagadora. Tot formava part d’una mateixa línia que deixava poc espai a l’error, des de la roba d’esport a la de festa, des de l’uniforme de guerra al de la mort. La imatge va ser una manera de construir ideologia. I el color era un actiu, com demostra la mateixa esvàstica: blanc i negre sobre un fons vermell intens.

Ara els colors continuen essent un element distintiu. Però avui alguns colors carregats de significació han estat escollits, no han estat una imposició ni fruit d’una estratègia de propaganda. Defensar de manera lliure i voluntària un punt de vista a través d’un emblema, no és el mateix que usar-lo per silenciar l’altre mitjançant una marca d’inferioritat. Actualment s’acusa als qui llueixen un color d’atacar a qui no el du. I es parla de nazis, xenòfobs i «supremacistes» [sic] amb tanta facilitat com inexactitud. Perquè avui, portar un senyal lila, negre o groc, és més un símbol de suport que no d’estigmatització. És una reivindicació de llibertat. I en aquest arc de Sant Martí no hi sobra ningú ni tampoc cap color.

1 de maig de 2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *