Cada mes intento dir alguna cosa. No perquè ho cregui de valor ni perquè pensi que serveixi per a res. Potser és insignificant però és igual, accepto la meva petitesa. No em cal més grandesa que la viscuda el dia d’ahir. Un dia en què les catalanes i els catalans vam sortir al carrer i vam oblidar les pors individuals per esdevenir quelcom més gran: una societat valenta determinada a ser lliure.
Esperant per votar, una calma tensa també ens donava la mà. Les primeres imatges no deixaven de sonar i es pressentia la repressió. Les gàbies per a guardar les cadires i les taules municipals servien, juntament amb contenidors i caixes de tota mena, per preparar la resistència. S’improvisaven barricades, muralles efímeres que protegien simbòlicament els ciutadans del segle XXI: els veïns amuntegats davant l’entrada d’ajuntaments, escoles, pavellons i centres d’atenció primària per guardar la voluntat de tots. Les arquitectures representatives de la nostra societat esdevenien emblemes quotidians de la democràcia, la imatge de la resistència. Imponents i desprotegits, ahir érem nosaltres qui els embolcallava. Compartim amb els edificis el camí ferm cap a una llibertat de silenci intens.
Avui, davant del CAP que hi ha al costat d’una de les escoles atacades, un home d’uns setanta-cinc anys donava les gràcies als qui van protegir la voluntat del poble. Mentre parlava s’aguantava com podia amb una crossa. Ell va ser una de les vuit-centes noranta-tres persones «proporcionalment» agredides per les «fuerzas y cuerpos de la seguridad del Estado». Algú en diria «xarnego», d’aquell senyor. Aquells que parlen de xarnegos i de gent suposadament de fora, parlen d’un odi que només ells projecten. Aquest és el seu error. Som tots un sol poble. Aquesta és la força. Aquesta és la victòria.
L’heroi anònim del CAP és un dels catalans i catalanes que avui no han pogut dormir, adolorits per una agressió injustificable i amb la ferum rància a la pell d’un passat franquista que altres, hereus de la seva sang i les seves idees, diuen superat. Pudor d’un estat borni i violent on s’arrosseguen «zorras» i «putas», se les estira pels cabells i se les magreja mentre riuen divertits. Un estat masclista que es pregunta, a través de la seva policia, què fan les dones al carrer quan haurien de ser a casa posant la roba bruta dins urnes de plàstic. Es veu que ells no fan bugada. Amb emmerdar-ho tot en tenen prou. Aquesta política de cares rentades és l’única democràcia que defensen.
I no puc oblidar una àvia que amb un caminador feia cua per poder fer-se sentir. També es van endur el seu vot. I el teu. Van silenciar la veu de molts que lluny de callar l’alcen més encara. Davant l’escola avui encara hi ressona la seva actitud. El so reverbera, es propaga fins a unes parets que el retornen més profund i més greu. Les proclames i els crits d’ahir no s’han perdut.
Al vespre, un altre so s’escampa per Catalunya. Són cassoles, veus d’acer, d’aram, de bronze. Allò que les seves dones renten cada dia després de fer-los el sopar -bé, potser ho fan les seves minyones. Aquí, tots, minyons i minyones, les utilitzem per fer-nos sentir. La nostra és una revolució pacífica, imparable, sonora, constant. Una revolució de crit alegre i mans enlaire, una lluita a ritme de cullerots de fusta i aplaudiments. Una revolta nascuda per amor a un país petit.
2 d’octubre de 2017