«Avui comença la festa major de Lleida. Si hi vols anar… Però em penso que no serà dels anys més lluïts. Hi haurà, probablement, una gran traca, i un bon castell de focs… naturals»
dilluns 2 de maig de 1938
En la carta per a la Mercè, escrita des de Puig d’Olena i enviada a Girona, Màrius Torres relatava el seguit de coses curioses que li havia fet saber lo Víctor. El seu germà petit li havia explicat que en l’ofensiva d’Aragó, iniciada feia tot just dos mesos, els nacionals havien avançat posicions i que ja ocupaven la ciutat de Lleida. Les tropes havien convertit la ribera del riu Segre en un camp de batalla: d’una banda l’exèrcit franquista, de l’altra el republicà, que defensava un poble que s’havia vist obligat a marxar. La resta de la família també havia hagut de fugir. El germà, en canvi, jove i amb força, havia decidit lluitar. Des del sanatori, un doble exili mantenia Màrius lluny dels seus. L’habitatge de la família Torres-Pereña, un edifici simbòlic per la seva situació, estratègicament ubicat al costat del riu i amb la façana principal davant el camp de batalla, es va convertir en el reducte ocupat pels facciosos tan bon punt van arribar a la ciutat.
Els feixismes sovint han utilitzant la força representativa dels edificis i de l’urbanisme per intentar sotmetre la identitat de la gent al seu règim. La construcció d’un líder i d’una ideologia a partir del control dels espais simbòlics d’un país era una de les estratègies més utilitzades pels totalitarismes europeus del segle XX. Ara bé, ocupar un lloc no en garanteix la propietat ni tan sols te’n fa digne. L’intent d’anul·lar els pensaments i les conviccions de les persones a través del domini i la conquesta de l’arquitectura era una estratègia que un dia va ser vençuda per la força de la democràcia. Els edificis ens representen, sí, però són contenidors de la voluntat i no de les imposicions. Malgrat que els ocupin, no poden esborrar una memòria esculpida a les parets. «La terra no sabrà mai mentir», escrivia Màrius en un poema terrible.
En una habitació que feia temps havia substituït la pròpia, el poeta pensava en casa seva, en la ràdio que la família escoltava i que ara proclamava eslògans d’una ideologia radicalment oposada a la viscuda. I agraïa que les cases no tinguessin ànima, perquè sinó la seva hauria viscut molt trista de no poder veure’s esfondrada i d’haver d’exposar tots els seus secrets. «Casa nostra serà una mena de Lucrècia, es matarà després que l’hagin violat». Però poc després pensava que si la casa tingues força per a fer-ho, si decidís enrunar-se verticalment, llavors no podria perdonar-la per aferrar-se a la vida amb tan poca convicció. I ell, un metge malalt de diagnòstic conegut i final escrit, havia decidit estimar la vida.
En un dels seus poemes més íntims, recordava la mare, el seu perfum de rosa rància, l’amor dels seus dits sobre les parpelles closes. «Em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. […], si ara estengués els braços en la fosca, podria agombolar-te encara». Tanco els ulls i sento la pols de fires als peus i el sucre dels núvols a les mans i m’aferro amb força a l’alegria incerta d’un divendres 27 d’octubre a Girona que també va celebrar l’inici de la festa major.
1 de novembre de 2017