«¿Per què costa tant trobar un carrer, una plaça o un espai públic commemoratiu amb nom de dona (que no sigui reina o santa), essent una manera directa i evident de reconèixer la presència i construir discurs i història?»
Zaida Muxí es fa aquesta pregunta a les primeres pàgines de Mujeres, casas y ciudades, publicat per l’editorial dpr-barcelona fa uns mesos. I és que sembla que les dones hagin estat sempre tancades a casa, amagades sota el nom d’un home. Però no és cert. Elles també han estat protagonistes del carrer.
L’àvia explica sovint que de jove, als anys seixanta, en acabar la jornada sortien a parar la fresca. «L’avi no sortia. Els homes no sortien. A ells no els agradava parlar». Cada tarda, l’entramat urbanístic de Torroella de Montgrí era ocupat per les dones. Les façanes dels carrers i places canviaven d’aspecte i ressonaven amb veu femenina. Aquelles sales a l’aire lliure es moblaven de nou cada vespre, traient i entrant tamborets i cadires que s’ajuntaven formant grups d’amigues més o menys estables. Sense dir-ho, cadascuna tenia el seu espai en la comunitat.
Uns anys abans, a l’estiu de 1936, el Comitè Revolucionari va arribar a la vila. El foraster Miquel Fontàs «el borni» dirigia el sindicat que va cremar esglésies i assassinar mossens i senyors. A la col·lectivització de negocis i terres van seguir les confiscacions de joies i monedes. Tothom vivia sota amenaça i era susceptible de ser executat. Fins que un dia, un grup de dones, armades amb grapats de pebre i sal, van enfilar el carrer de l’Església amunt disposades a fer fora el comitè. Quan hi van arribar, els milicians havien fugit espantats perquè elles havien perdut la por.
I si reculem uns segles abans, una de les personalitats torroellenques més reconegudes era Àgata Portas. El seu nom apareix sovint en diversos fons d’arxiu, públics i privats. Avui ningú en recorda res. No passa el mateix amb el Dr. Cancell, una altra figura important de principis del segle XVIII. Els dos eren veïns, tenien les cases principals davant la muralla de la Cellera, a tocar el palau i l’església. Actualment, el carrer que donava accés a la casa del metge encara conserva el seu nom. Ben diferent del carrer de mar, on anys després sortiria l’àvia a parar la fresca, que ja no evoca l’Àgata Portas.
Mirant els noms dels carrers, és trist veure que gairebé la meitat són dedicats a homes, molts d’ells músics de cobla, i l’altra meitat tenen el nom d’elements geogràfics i naturals. Amb nom femení tan sols hi ha els carrers de santes, marededeus i monges, una dotzena en total (n’hi ha més de flors i plantes). I només un carrer dedicat a una dona: Víctor Català. Una dona, una escriptora amb nom d’home, davant una seixantena de personalitats masculines.
Els carrers no han conservat les veus femenines que els han ocupat. Perquè l’urbanisme s’ha traçat a través de la mirada de l’home. El conjunt de normes i disposicions que regeixen el desenvolupament harmònic, racional i humà dels centres habitats, ha estat exclusivament masculí. En aquesta construcció que delimita el tauler de joc de la memòria històrica i social, hi ha una realitat que no juga la partida.
Per a les dones sindicalistes, les dones poderoses, les dones artistes, no hi ha reconeixement, no hi ha record. Potser ja és hora de renovar els carrers i les places. Qui sap si algun dia podrem anar del carrer Àgata Portas al passatge Dolors Bassa. Perquè les dones surten i ocupen la plaça pública. Ara i abans.
8 de març de 2019