Una façana imponent reivindica la grandesa que un dia va tenir. La porta fa temps que ha perdut l’ombra del balcó que la ressaltava. Avui només en queda una barana rovellada i suspesa a l’aire. Però les peces de l’era encara marquen el camí. A dins, l’entrada distribueix els àmbits: a una banda, la cuina; al costat, el menjador; a l’altra banda, dues habitacions més; al fons, amagada, l’escala.
A dalt, a la sala, deu fileres de dotze cadires governen l’espai. El concert és a punt de començar. Un pas central organitza els espectadors. Al fons, davant del festejador, un piano. Els tamborets esperen els intèrprets. Es necessita ben poc per definir un escenari. Als laterals, els músics es retoquen en habitacions de terres bombats. Sona la música. Un cop acabada, fins i tot les rajoles del paviment aplaudeixen.
Quan es parla de l’arquitectura tradicional es destaca la masia i la sala. Repetidament, tanmateix, se’n qüestiona la funció. No obstant això, la sala era -i és- un espai de distribució, de circulació, de relació. També és un lloc per badar, per seure al costat de la finestra i contemplar la terra. S’hi poden organitzen dinars, les piques incorporades a l’ampit de la finestra faciliten que els comensals es puguin rentar les mans. Al voltant de la taula es teixeixen les generacions. La sala és una habitació per créixer, per compartir la vida, un lloc on es festegen celebracions i tristeses.
Una masia s’amplia una vegada i una altra. Cada generació deixa la seva petja, la seva necessitat d’espai marca la seva identitat. Ara bé, la sala mai es toca. No es divideix ni es compartimenta. La sala és l’essència de la família, és l’espai comú amb els avantpassats, el centre des d’on organitzar els dies i les hores, el cor de la llar, a mode d’atri romà. Ja ho deia Alexandre Cirici Pellicer: l’arquitectura catalana es defineix pels espais lliures i amplis, des de l’envelat a la catedral. I la sala també n’és un.
Amb el descobriment d’Amèrica es van conèixer noves terres i cultius. L’intercanvi d’aliments no només va canviar els hàbits sinó també les cuines. I al segle XVII va aparèixer una nova habitació: el menjador. Amb la seva consolidació com a distintiu de modernitat, el descrèdit de la sala es va fer més evident. Els usos es van segregar. Tot havia de tenir la seva funció. Seguint aquesta lògica, i degut al creixement demogràfic, els habitatges van passar a ser cada vegada més petits i els metres quadrats un bé escàs. Avui en dia, la superfície és important en allò que la delimita, tancaments verticals que esdevenen parets a emplenar, armaris per emmagatzemar. L’espai ja no és un lloc per circular, seure o compartir. És per guardar-hi coses, metres a ocupar. Perquè a vegades sembla que l’espai deixi de ser-ho si no es pot omplir. En algun moment hem perdut la importància d’un espai sense noses per poder-hi fer una mica de música.
1 de setembre de 2017