«Passaríem uns quants dies rondant per casa estranyats, redescobrint coses que teníem oblidades i fins i tot redistribuint alguns mobles. Com si no només nosaltres haguéssim de trobar-hi el nostre lloc, sinó també els objectes que ens envoltaven».
Stefanie i el seu marit retornen a Barcelona després d’una llarga estada a Nova York i el pis ara els sembla casa d’algú altre. Fa temps que no hi son i es retroben amb objectes que fins aleshores no havien trobat a faltar. Omplen la nevera i renten llençols, i aquell pis esdevé la llar altra vegada. Els gestos quotidians els vinculen a un espai que havien oblidat. D’aquesta manera Stefanie Kremser comença a ensenyar el seu univers al llibre Si aquest fos el meu carrer, publicat per Edicions de 1984 aquest mes de gener. Els capítols salten de país a país, d’època a època, a través d’un únic fil conductor: les cases on ha viscut. Les descriu, en recorda els espais, la seva ocupació, explica la vida que havia anat canviant a mesura que canviaven les parets. Perquè la memòria, diu, és una successió de llocs i adreces que conformen la biografia del record.
En consultar arxius i repassar llicències d’obres de principis de segle vint, hi ha una tipologia d’edifici que es repeteix sovint entre les diferents caixes i unitats d’instal·lació. A les cases, generalment construccions entre mitgeres, la planta baixa es dedicava al negoci familiar i les superiors a l’habitatge. Des dels monuments més coneguts, com ara la Casa Masó de Girona, fins als negocis familiars, com ara Can Gumà de Torroella, les estances dels edificis organitzaven l’espai de manera gradual segons la privacitat requerida. I aquesta disposició s’adaptava d’una generació a la següent, que aportava un punt de vista nou a la tradició. Un cop les feines es van concentrar en edificis destinats exclusivament al treball, però, les plantes baixes van perdre el taller i la botiga. Perquè la gent ja no treballava a casa, ho feia a la fàbrica i ho fa als centres comercials. En aquesta nova ciutat deshabitada, el model es perpetua des de la gestió de la infantesa. Per això algunes famílies s’empesquen la manera d’empadronar els fills a casa de parents o amics més o menys propers. Perquè així poden escollir l’escola que els sembla més adient i que, habitualment, no es troba al barri on viuen. La vida dels infants ja no té lloc al costat de casa i les seves amistats de classe ja no són les amistats del barri.
Lentament, els carrers han anat perdent la llum dels establiments i els cartells de «es lloga», o directament «es ven», presideixen persianes baixades que protegeixen vidres polsosos. Les entrades han perdut la llum interior. Quan passeges al vespre i passes per un carrer on les plantes baixes tenen el llum encès, els habitants t’acompanyen i et fan sentir més segura, menys sola. Per uns metres, la ciutat deixa d’estar poblada per ombres fantasmagòriques. Les finestres il·luminades a peu de carrer les expulsen. Qui sap si després d’aquests dies de retorn a casa, on prolifera el treball a distància, redescobrim on vivim i noves maneres de viure-hi. Qui sap si aquests dies de reclusió afavoreixen un canvi de tipologia constructiva que retorni les persones a les cases d’abans, on viure i treballar formaven la realitat fluida que organitzava la vida.
El llibre de Kremser és un relat d’arquitectura meravellós que un cop obres ja no pots tancar. En aquest temps mancat de passejos, els seus paisatges eixamplen horitzons. La lectura alleugereix una estona aquests dies de redistribució. És com sortir al carrer.
Març de 2020