Sobra mil·límetre, falta detall

Sona el telèfon. A la pantalla un número desconegut s’il·lumina. Nou encàrrec. Comencem.

A les reunions conformem la base de la retícula sobre la qual es desenvoluparà el projecte. De les necessitats de l’altre, de l’aproximació a l’entorn a través de la seva mirada, intuïtivament, el cap elabora el primer esbós. Finalment, et decideixes i treus un full en blanc. Bé, uns quants -per poder avançar és important tenir sempre un bon coixí sota les mans. Hi dibuixes a sobre. Hi afegeixes condicionants espacials i programàtics i surts del DIN en què t’has posat. De mica en mica el blanc passa a negre i les mans a gris. Neixen idees i apareix el vermell, porta oberta als pensaments. Benvinguts.

Incorporo escala i passem a la realitat virtual. Sobre les coordenades d’una pantalla pixelada novament en blanc, defineixo una volumetria. Des del programa de necessitats als requisits normatius passant per la coherència de la intervenció, els plans se succeeixen. El projecte parla i els condicionants espacials i programàtics s’estableixen i t’obliguen a escoltar aquelles decisions que ja no depenen només de la teva voluntat. Encaixada la proposta general, els detalls pregunten, t’interroguen. Valores la unió entre la dutxa i la mampara, el gir de la cuina per aprofitar el màxim d’espai, la llum que entrarà per la finestra, la seva reflexió en aquell paviment que et té el cor robat… Davant la pantalla dono mil voltes encaixant tots els elements. Defineixo i acoto idees. Repasso. Et falten cinc mil·límetres. Cinc mil·límetres, quin desastre! Moc l’envà i amb ell la porta. El mobiliari es desplaça i repasso l’armari fins que l’autocad i la seva precisió mil·limètrica em donen la raó. Retornen els alçats, interiors i exteriors, en valoro totes les opcions assegurant que no hi hagi cap descuit i que cada racó hagi estat correctament detallat. Després de les anades i vingudes perfectament mesurades, el temps corre i la fase d’elaboració del projecte caduca. Dos mesos després, projecte aprovat.

Posem les mans a l’obra i del dibuix precisat al mil·límetre anem a una realitat construïda en centímetres. Amb l’acta d’inici m’adono que de projecte tancat res de res, que de les hores passades davant una pantalla exhaustiva i quadriculada arribes a una realitat dinàmica construïda amb eines flexibles i tornen els dubtes que et desvetllen a les cinc del matí. L’obra avança amb els imprevistos habituals i els neguits normals. Tothom hi diu la seva, dels mil·límetres se’n fan centímetres i aquelles mides essencials queden diluïdes. Sempre has de tenir presents els motius que t’han portat a prendre cada decisió, a traçar cada element per no perdre els detalls que marquen les decisions importants. Així, marcant i acceptant, fas avançar el projecte. M’ho dic sovint. Intento coordinar-ho tot i confiar en els altres.

Acta de final d’obra. I et diuen, ha quedat bé, oi? Somrius, responsable. Però uns dies més tard, quan remires la feina feta t’enganxes a tu mateixa inspeccionant novament les parets per les quals el teu cap va donar tantes voltes i t’adones que després de tants mil·límetres a aquell punt li ha faltat detall. I et repeteixes «no dibuixes, construeixes».

 

1 de maig de 2017