Dones de carrer

«¿Per què costa tant trobar un carrer, una plaça o un espai públic commemoratiu amb nom de dona (que no sigui reina o santa), essent una manera directa i evident de reconèixer la presència i construir discurs i història?» Continua llegint «Dones de carrer»

Pànic al passadís

De petits, quan teníem festa a cole, els tres cosins passàvem molts moments junts. Quan es feia de nit, al cap d’una estona d’anar a dormir, solia preguntar a la Mireia si estava desperta. Sovint em deia que sí i que ella també tenia pipi. Al cap d’uns minuts, decidíem creuar el passadís. Anar al lavabo les nits d’estiu era un acte de valentia quotidià. Continua llegint «Pànic al passadís»

L’ànima de la cuina

Quan s’apaga l’agost a Torroella, la festa major s’olora als carrers. En caminar, endevinem el sofregit dels canelons i el xup-xup del rostit. Sense saber-ho, Sant Genís es respira i s’encomana. I mentre passegem penso en les taules on em quedaria a dinar, en els cuiners amb qui tornaria a brindar.

Continua llegint «L’ànima de la cuina»

Cul de sac

Maletes de menys de cinc-cents grams amb els objectes més estimats acompanyaven les famílies que ordenadament pujaven als vagons. El viatge, gratuït per als nens, tenia un cost aproximat de dos cèntims el kilòmetre per als adults. Els trens sortien de Noruega, França, Itàlia, Rússia i Grècia. Aleshores, tots els camins portaven a l’extermini.

Continua llegint «Cul de sac»

Sota els mateixos cels

A la primera cançó a Mahalta, Màrius Torres explicava la dificultat de retrobar-se amb aquells que estimava. Escrivia la impossibilitat de compartir un camí, que malgrat avançava cap a la mateixa direcció, ho feia, com alguns rius, en paral·lel.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar – la nostra pàtria antiga.

Continua llegint «Sota els mateixos cels»

El jardí violeta

Paral·lel al Sena, el jardí de les Tuileries ressegueix el riu per una de les terrasses que s’hi aboca. Una renglera de verd espès acompanya una perspectiva infinita. Els arbres delimiten eixos ortogonals que es creuen entre sí i conformen parterres d’aigua, d’herba i de núvols. És d’hora i la cua no dona encara la volta a la façana vidriada. A l’entrada, un frontó unifica monumentalment els motius i les formes d’un temple i un arc de triomf clàssics. Lletres sobreimpreses obren la porta del Museu de l’Orangerie. Continua llegint «El jardí violeta»

Literatura de cartró pedra

S’apropa el passeig per la rambla, fullejar parades de llibres i roses, voltar un llibre i un altre i un altre amb l’esperança de trobar les hores per a lectures fugisseres, escasses. Alguns contes expliquen la llegenda de Sant Jordi, una història més de prínceps i princeses, com la Bella Dorment, la Sireneta, la Ventafocs. Però una cosa és llegir un llibre i una altra ben diferent és creure que hi vius. Continua llegint «Literatura de cartró pedra»