LAR

Al pati, proper a la porta d’entrada, els antics veneraven unes estàtues en miniatura que representaven els déus domèstics. El lar era el déu de la casa.

No vius on vius

«Passaríem uns quants dies rondant per casa estranyats, redescobrint coses que teníem oblidades i fins i tot redistribuint alguns mobles. Com si no només nosaltres haguéssim de trobar-hi el nostre lloc, sinó també els objectes que ens envoltaven».

Continua llegint «No vius on vius»

església de Sant Climent d’Amer | St Climent’s church in Amer

Intervenció al temple de principis del segle XVII dins el Pla de Monuments de la Diputació de Girona. Es restaura el campanar, l’escala interior i una lluneta de la nau. Paral·lelament es documenten les pintures murals del segle XVIII de la sagristia i les capelles laterals i es fan els treballs de manteniment bàsic d’humitats i esquerdes.

Continua llegint «església de Sant Climent d’Amer | St Climent’s church in Amer»

habitatge unifamiliar a l’Eixample Sud-Migdia | single-family housing in Girona

Rehabilitació d’un habitatge que augmenta la superfície actual mitjançant l’addició d’una nova planta. La distribució dels espais organitza el programa a partir de la privacitat requerida: a la primera planta la zona de dia, més pública i social; a la segona, la zona de nit, més íntima i familiar. Per altra banda, els espais s’unifiquen i es comuniquen diagonalment per evitar la visió directa entre ells i també des dels diferents accessos a l’habitatge. La formació de gelosies ceràmiques permet el pas de la llum i garanteix el recolliment propi de les estances, esdevenint alhora un motiu que unifica la casa de dalt a baix. Continua llegint «habitatge unifamiliar a l’Eixample Sud-Migdia | single-family housing in Girona»

Any nou, casa nova

Més d’un m’heu recordat que fa dies que no publico res. És cert. Necessitava llegir per poder escriure. I avui he obert un document que mai comença blanc. Perquè totes les històries que penso s’hi succeeixen com fils embolicats. I d’un nus en surt un altre, com l’ona de l’ona, que va escriure Rilke a partir d’una escala de Michelangelo. El nus d’avui amaga un raïm pelat. Continua llegint «Any nou, casa nova»

El racó dels paradisos perduts

Comença el dia i cada vegada em costa més posar un peu al costat de l’altre. Un cop dret, passo del caminador a la cadira elevadora i cap avall. Coi de motor, ja es torna a parar! Però un bon cop sempre el fa funcionar de nou. No m’agrada esmorzar sol. Sortiré a fora i uns passos més tard m’asseuré al banc sota la galeria on abans el paisatge m’era familiar. D’això, però, ara ja fa molt temps. Actualment la casa està envoltada de grues que aixequen pols i edificis que acaparen el sol. Només sento sorolls. Entre la resta de construccions, casa nostra amb prou feines treu el nas. De l’entorn on vam viure en queden els noms a la bústia i les nostres mans pintades de colors al costat. La ciutat és tant diferent ara! Continua llegint «El racó dels paradisos perduts»

Història del Palau Reial de Torroella (1827-1930): un castell romàntic d’estiu, balls, presons i muralles

Entre 1827 i 1830, Narcís de Carles i de Doyle va fer obres al castell, tal com anomenaven el Palau Reial de Torroella. Va començar per arreglar les cuines i els lavabos, de la mateixa manera que ho va fer el seu besnet Joaquim de Robert i de Carles cent anys després. Durant gairebé un segle, el palau va ser testimoni d’ocupacions militars, dels balls de festa major i dels estius d’una família benestant. I és que una part important de la història dels edificis, més enllà dels arquitectes i els obrers que els han bastit, són les vivències que guarden entre les parets. Continua llegint «Història del Palau Reial de Torroella (1827-1930): un castell romàntic d’estiu, balls, presons i muralles»

Sala La Planeta, l’altre temple del noucentisme

Durant més de vint-i-cinc anys, la Sala La Planeta ha acollit espectacles teatrals, concerts, assaigs i premis literaris, entre altres activitats culturals. Anteriorment l’edifici havia estat l’estació d’autobusos de la Sarfa i encara hi ha qui recorda haver-hi agafat l’autobús. I, encara abans, havia estat una fàbrica d’espardenyes. Ara bé, pocs saben que originalment havia de ser una sala de ball. Continua llegint «Sala La Planeta, l’altre temple del noucentisme»