Lliçons d’estètica a cal Maño (I)

-I aquí m’hi poses una biga.

-Bé, hi anirà una biga si estructuralment cal.

-I sinó cal també. Però me li poses de les de veritat, de les de fusta de trenta centímetres que fa el meu cunyat, no de les cutres que venen al Bauhaus.

-…?

-Sí, me li poses per estètica.

 

Apareix l’estètica, un intent de domini manifest a partir d’una bellesa basada en allò que està bé perquè m’agrada a mi. «I això es fa així perquè ho dic jo», deia el nostre interlocutor. Hegel es remou. Uns dels llibres del filòsof és Lliçons d’estètica (1835-1838). En ell explica les diferents etapes de l’esperit. Ara deixaré de banda la distribució per èpoques de les arts, l’arquitectura, l’escultura, la pintura, la música, i em centraré en l’evolució natural d’una idea que es desenvolupa en el temps. Doncs bé, el nostre interlocutor té una imatge anacrònica del que és una casa. El nostre Hegel particular és poc hegelià. Perquè la seva casa es basa en un ideal que no coincideix amb les tècniques constructives actuals ni amb les necessitats de vida contemporànies, així com tampoc amb la demanda lògica d’economia de pressupost i de mitjans. L’evolució hegeliana es capgira i no s’entén l’estètica més enllà d’un desig subjectiu.

Resulta que per al nostre amic filòsof afegir una biga de fusta en una obra acabada converteix un voladís en un «porxo català», i revestir els brancals de portes i finestres amb aplacats de pedra artificial una casa en una masia, com no, catalana. Jo pensava que un element estructural era aquell que assumia una funció resistent i contribuïa en el funcionament global de l’edifici, però es veu que no. De la mateixa manera, agafar un pot qualsevol i pintar-lo de daurat deu ser com fer or «del de veritat». No diré en quin tipus d’or em fa pensar. Em censuraré les referències escatològiques. De com ha de ser una casa també «de les de veritat» ja en parlarem un altre dia -hi ha moments a la vida que són una mina.

La feina de l’arquitecte comporta una responsabilitat social: els edificis ens sobreviuran. No podem fer de la necessitat virtut sinó volem acabar fent de la mala feina bandera. No vull participar en la construcció d’urbanitzacions que siguin cementiris de principis. No fem estètica. Aquets diàlegs a cal Maño no porten enlloc. De fet, són un monòleg. Ara robaré les paraules a Domènec Fita un dia que m’explicava un projecte que feia anys li havien encarregat i al qual va renunciar en adonar-se que «ells volien fer la seva obra amb les meves mans». A vegades les millors decisions són aquelles que et porten a deixar de prendre’n.

 

Nota: Cal Maño era un bar popular on la gent anava a fer la cervesa i menjar carn a la brasa. Es trobava més o menys davant del camp de futbol de Girona. Avui en dia difícilment compliria els requisits de la normativa vigent. En aquests escrits és un lloc literari que en substitueix un altre que vull mantenir en l’anonimat.

 

1 de juny de 2017

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *