Paral·lel al Sena, el jardí de les Tuileries ressegueix el riu per una de les terrasses que s’hi aboca. Una renglera de verd espès acompanya una perspectiva infinita. Els arbres delimiten eixos ortogonals que es creuen entre sí i conformen parterres d’aigua, d’herba i de núvols. És d’hora i la cua no dona encara la volta a la façana vidriada. A l’entrada, un frontó unifica monumentalment els motius i les formes d’un temple i un arc de triomf clàssics. Lletres sobreimpreses obren la porta del Museu de l’Orangerie.
Dins el vestíbul, els ulls s’esbatanen. Un massís flotant de formigó insinua un recorregut que just comença. L’entrada és gratuïta: és primer diumenge de mes i l’espera es redueix al pas de les bosses per cintes transportadores. Superada la zona de recepció, s’obre l’espai central del museu, un vestíbul on l’estructura d’hivernacle es descobreix amb la seva grandesa. Un segon paral·lelepípede de formigó inserit a l’antic jardí d’estiu, contrasta amb la lleugeresa de l’arquitectura de vidre que el tanca. L’edifici ha passat per diverses intervencions d’ençà de la seva inauguració l’any 1853. L’última la va dur a terme l’equip d’arquitectes Brochet, Lajus i Pueyo entre l’any 2000 i el 2006.
Tangents al pas central, dues escales laterals condueixen a la col·lecció Jean Walter-Paul Guillaume, situada al soterrani, una nova planta resultant de l’última reforma, que en va augmentar la superfície sense alterar-ne la volumetria original. La selecció de les obres feta per Walter, que havia estat marxant d’art, fa de la visita un regal que omple de color les mirades. I el passeig iniciat pel verd exterior continua pel gris arquitectònic de la ma de Gauguin, Cézanne, Matisse i Renoir. El museu és un joiell de vidre que guarda tresors i segella moments.
Passats els quadres i les hores, retornats al nivell superior, una passera guarda el títol de l’obra esperada: Les Nymphéas. Les sales destinades als nenúfars de Monet estan conformades per dues habitacions ovalades concatenades entre elles. Aquesta zona expositiva va incorporar la llum natural al recorregut museogràfic també a l’última reforma. Així ho desitjava l’artista, que havia format part de la redacció del projecte arquitectònic inicial, de 1927. Cinc anys abans, Monet havia cedit al govern francès els olis sobre tela de les seves flors d’aigua.
En pintar la sèrie, Monet preparava la primavera al taller. Pensava en els colors del jardí. Els disposava sobre la terra, com en una paleta. D’aquesta manera preparava la natura per a convertir-la en pintura. N’escollia el color predominant. Reunia els jardiners i els deia: “jo vull que aquest any tot el meu jardí sigui violeta”. Aquesta primavera, com si fossis Monet, busca els colors d’un paisatge d’aigua on les flors recorden l’artista que, any rere any, les homenatjava dibuixant moments efímers entre l’aigua i el cel.
12 de maig de 2018