«Avui comença la festa major de Lleida. Si hi vols anar… Però em penso que no serà dels anys més lluïts. Hi haurà, probablement, una gran traca, i un bon castell de focs… naturals»
dilluns 2 de maig de 1938 Continua llegint «Ai festa!»
«Avui comença la festa major de Lleida. Si hi vols anar… Però em penso que no serà dels anys més lluïts. Hi haurà, probablement, una gran traca, i un bon castell de focs… naturals»
dilluns 2 de maig de 1938 Continua llegint «Ai festa!»
Cada mes intento dir alguna cosa. No perquè ho cregui de valor ni perquè pensi que serveixi per a res. Potser és insignificant però és igual, accepto la meva petitesa. No em cal més grandesa que la viscuda el dia d’ahir. Un dia en què les catalanes i els catalans vam sortir al carrer i vam oblidar les pors individuals per esdevenir quelcom més gran: una societat valenta determinada a ser lliure.
Una façana imponent reivindica la grandesa que un dia va tenir. La porta fa temps que ha perdut l’ombra del balcó que la ressaltava. Avui només en queda una barana rovellada i suspesa a l’aire. Però les peces de l’era encara marquen el camí. A dins, l’entrada distribueix els àmbits: a una banda, la cuina; al costat, el menjador; a l’altra banda, dues habitacions més; al fons, amagada, l’escala.
Són les tres en punt. Arriba la navette, una furgoneta amb aspiracions de mini bus que ens convida a pujar. Ens hi amunteguem per enfilar l’avinguda dels Camps Elisis. Voltem l’Arc de Triomf i comença la nostra aventura, un gran regal. Continua llegint «Escletxes de vidre»
Teseu desembarcava a Creta decidit a acabar amb el minotaure. Tancat en el laberint de la ciutat, Asterió rebia cada nou anys set noies i set nois atenesos condemnats a no sortir-ne mai més. La filla de Minos i Pasífae, enamorada de la bellesa del príncep, va decidir ajudar-lo. Volia veure’l de nou. Amb un cabdell de fil i les indicacions d’Ariadna, Teseu va aconseguir sortir del laberint un cop abatut el monstre. El conte segueix amb un nou viatge sense final feliç. M’agrada pensar en Ariadna com en la primera dona arquitecta, ja que si bé no va ser ella sinó Dèdal qui va projectar el laberint, va ser ella l’única que el va saber entendre. Continua llegint «Les arquitectures de Jane Austen»
-I aquí m’hi poses una biga.
-Bé, hi anirà una biga si estructuralment cal.
-I sinó cal també. Però me li poses de les de veritat, de les de fusta de trenta centímetres que fa el meu cunyat, no de les cutres que venen al Bauhaus.
-…?
-Sí, me li poses per estètica. Continua llegint «Lliçons d’estètica a cal Maño (I)»
La primavera desperta del son petri d’un gris hivernal. Els colors tornen a la vida. Tot brolla del pou, un esclat daurat. Flors blaves tenyeixen l’aire, a poc a poc, com gotes d’aigua. Fins a confondre’s amb l’atzur del cel. Els colors representen el canvi d’estació, la natura viva que retorna a la ciutat. Continua llegint «Deu de primavera»
Sona el telèfon. A la pantalla un número desconegut s’il·lumina. Nou encàrrec. Comencem. Continua llegint «Sobra mil·límetre, falta detall»
La reforma d’un habitatge al Barri Vell de Girona replanteja completament els espais i la seva ubicació, i defineix un centre simbòlic en l’escala que comunica les dues plantes, accentuada per la llum zenital i els rodons verticals de la barana. El paviment organitza la distribució dels àmbits i afegeix un motiu nou que s’escampa longitudinalment pel terra i les parets.
Continua llegint «Dúplex al Barri Vell | duplex in the Historical Center»