Publicat a

Història del Palau Reial de Torroella (1929-1932): diàlegs entre l’arquitecte i el promotor

El 1929, Joaquim de Robert i de Carles va encarregar la reforma del Palau Reial de Torroella a l’arquitecte Rafael Masó. Aquesta restauració va constituir una nova fase constructiva de l’edifici que donava fe d’una consideració de gust i confort propis de l’època. Documentar els diàlegs entre l’arquitecte i el promotor permet detectar les prioritats estètiques d’aquests agents i la història de les intervencions del passat. Continua llegint «Història del Palau Reial de Torroella (1929-1932): diàlegs entre l’arquitecte i el promotor»

Publicat a

Els obradors de Juli Garreta

La història dels edificis on va estar situada la rellotgeria de Juli Garreta permet revisar els ambients del compositor, el context físic en què va imaginar i escriure un dels corpus musicals més importants del primer quart del segle XX. A partir de les llicències d’obra conservades, entre d’altres documents municipals, es reconstrueixen les diferents rebotigues on Garreta componia, donava classes de música i feia tertúlia musical i artística, en un eix urbà principal de Sant Feliu de Guíxols: la rambla Vidal. Continua llegint «Els obradors de Juli Garreta»

Publicat a

Pànic al passadís

De petits, quan teníem festa a cole, els tres cosins passàvem molts moments junts. Quan es feia de nit, al cap d’una estona d’anar a dormir, solia preguntar a la Mireia si estava desperta. Sovint em deia que sí i que ella també tenia pipi. Al cap d’uns minuts, decidíem creuar el passadís. Anar al lavabo les nits d’estiu era un acte de valentia quotidià. Continua llegint «Pànic al passadís»

Publicat a

L’ànima de la cuina

Quan s’apaga l’agost a Torroella, la festa major s’olora als carrers. En caminar, endevinem el sofregit dels canelons i el xup-xup del rostit. Sense saber-ho, Sant Genís es respira i s’encomana. I mentre passegem penso en les taules on em quedaria a dinar, en els cuiners amb qui tornaria a brindar.

Continua llegint «L’ànima de la cuina»

Publicat a

Cul de sac

Maletes de menys de cinc-cents grams amb els objectes més estimats acompanyaven les famílies que ordenadament pujaven als vagons. El viatge, gratuït per als nens, tenia un cost aproximat de dos cèntims el kilòmetre per als adults. Els trens sortien de Noruega, França, Itàlia, Rússia i Grècia. Aleshores, tots els camins portaven a l’extermini.

Continua llegint «Cul de sac»

Publicat a

Sota els mateixos cels

A la primera cançó a Mahalta, Màrius Torres explicava la dificultat de retrobar-se amb aquells que estimava. Escrivia la impossibilitat de compartir un camí, que malgrat avançava cap a la mateixa direcció, ho feia, com alguns rius, en paral·lel.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar – la nostra pàtria antiga.

Continua llegint «Sota els mateixos cels»

Publicat a

Paisatge d’aigua

L’aigua és el mirall de les hores i les estacions. Durant trenta anys, Claude Monet va pintar la llum sobre l’aigua, voltada de nenúfars, salzes i núvols. Avui el pati de la casa Lleó Avinay és un llenç ple de flors on els elements són tan importants com les seves ressonàncies. I novament, el taller de l’artista s’omple de perfum, dels reflexos del matí, dels colors del vespre. Continua llegint «Paisatge d’aigua»

Publicat a

El jardí violeta

Paral·lel al Sena, el jardí de les Tuileries ressegueix el riu per una de les terrasses que s’hi aboca. Una renglera de verd espès acompanya una perspectiva infinita. Els arbres delimiten eixos ortogonals que es creuen entre sí i conformen parterres d’aigua, d’herba i de núvols. És d’hora i la cua no dona encara la volta a la façana vidriada. A l’entrada, un frontó unifica monumentalment els motius i les formes d’un temple i un arc de triomf clàssics. Lletres sobreimpreses obren la porta del Museu de l’Orangerie. Continua llegint «El jardí violeta»

Publicat a

principal a l’Eixample | main floor in the Eixample

Rehabilitació integral d’un habitatge de 1875 situat en un edifici protegit i dins un entorn catalogat de Barcelona. S’enderroquen les divisòries interiors per alliberar l’espai i definir una nova distribució d’àmbits diàfans. La desaparició de corredors impropis i racons laberíntics augmenta la superfície útil i n’incrementa el confort i la lluminositat. La intervenció unifica i amplia les peces de l’immoble amb una llum transversal que les agrupa de punta a punta.
Continua llegint «principal a l’Eixample | main floor in the Eixample»