El racó dels paradisos perduts

Comença el dia i cada vegada em costa més posar un peu al costat de l’altre. Un cop dret, passo del caminador a la cadira elevadora i cap avall. Coi de motor, ja es torna a parar! Però un bon cop sempre el fa funcionar de nou. No m’agrada esmorzar sol. Sortiré a fora i uns passos més tard m’asseuré al banc sota la galeria on abans el paisatge m’era familiar. D’això, però, ara ja fa molt temps. Actualment la casa està envoltada de grues que aixequen pols i edificis que acaparen el sol. Només sento sorolls. Entre la resta de construccions, casa nostra amb prou feines treu el nas. De l’entorn on vam viure en queden els noms a la bústia i les nostres mans pintades de colors al costat. La ciutat és tant diferent ara!

Els edificis veïns s’han anat desplegant en alçada, conformant un mostrari infinit de sistemes constructius i decoratius. A l’altra banda del carrer un seguit d’habitatges s’amunteguen sobre pilars d’obra i una galeria amorterada s’avança sobre la vorera a partir de la primera planta. La façana següent està acabada amb panells lleugers de colors llampants i fusteria blanca. De tant en tant una obra nova, respectuosa i discreta, renova l’esperança. Una mica més amunt es repeteixen les mateixes obertures quadrades que les del número 51. Col·locades de manera anodina, una darrera l’altra, dilueixen la vida que guarden. Com si en aquesta ciutat pogués no viure-hi ningú sense que res canviés. Uns números més avall un solar buit anuncia les possibilitats de construcció. A la cantonada, un bloc d’habitatges de cinc plantes s’obre a un carrer fosc.

Aquest carrer era, fa cent anys, l’inici d’un barri obrer. Les cases «barates» s’hi van anar construint de mica en mica. També la nostra. Generalment de planta baixa, amb tres obertures a la façana, la distribució interior s’organitzava al voltant d’un pas central que comunicava dues habitacions i després, passat el dormitori i el menjador, portava a la galeria i, uns graons més avall, al jardí. A vegades, si la parcel·la era cantonera, la profunditat edificada augmentava per donar lloc a un parell d’habitacions més, degut a la possibilitat d’il·luminar i ventilar lateralment. D’altres vegades, els propietaris s’organitzaven de dos en dos per optimitzar esforços i construïen un parell d’habitatges independents que compartien mitgera, com l’Ignasi i en Joan. I quan l’economia ho permetia, en comptes d’una planta en feien dues. Per altra banda, en els terrenys més estrets, el pas central passava a ser lateral i els espais s’enfilaven al voltant d’un petit pati de llums abans del jardí. I així, les cases s’anaven intercalant gradualment en uns carrers on els arbres veien sempre el sol. Evidentment, de «cases de lloguer» n’hi havia també. Com ara. Perquè el creixement no és incompatible amb la memòria.

Avui els edificis del barri s’han elevat esgotant les alçades permeses per cada planejament vigent. Els carrers s’han redefinit i han esdevingut estrets. I els arbres, sense moure’s de lloc, han deixat de veure el sol. Les noves promocions generalment devoren els edificis antics, deixant-los sense llum ni horitzó. En mirar-los sembla que no tinguin més opció que aixecar el vol. Perquè sovint, davant una intervenció, enderrocar i construir de nou sembla gairebé l’única opció i aixecar fins a l’últim metre quadrat de sol edificable l’únic destí.

Sí, avui ho faré. Envoltaré la casa amb globus de colors i realitzaré el somni compartit: ens elevarem fins a veure empetitir un entorn que ens empetiteix. I qui sap si potser, des d’algun racó dalt de la muntanya, en fer-se de nit i dispersats els colors, se’ns descobrirà un paradís que creiem perdut. Perquè potser algú altre abans que nosaltres, també es va decidir a volar. Qui sap si ho va fer amb l’esperança de retornar algun dia a uns carrers on hi càpiguen encara les cases d’ahir.

Setembre de 2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *