Literatura de cartró pedra

S’apropa el passeig per la rambla, fullejar parades de llibres i roses, voltar un llibre i un altre i un altre amb l’esperança de trobar les hores per a lectures fugisseres, escasses. Alguns contes expliquen la llegenda de Sant Jordi, una història més de prínceps i princeses, com la Bella Dorment, la Sireneta, la Ventafocs. Però una cosa és llegir un llibre i una altra ben diferent és creure que hi vius. Continua llegint «Literatura de cartró pedra»

Els interessos de la història

Quan vaig decidir estudiar arquitectura, algú que m’estima em va dir que no ho fes, que aquella era una professió d’homes. Matriculada a la universitat, des del primer dia vaig poder constatar que, afortunadament, l’aprenentatge és cosa de tots. Van començar les classes d’història, de l’antiguitat grega a la modernitat contemporània. De totes les etapes explicades, el moviment modern era una de les corrents més rellevants per a la base de l’arquitectura actual. S’explicaven, entre molts d’altres, Frank Lloyd WrightWalter Gropius, Le Corbusier, Alvar Aalto i Mies van der Rohe. Continua llegint «Els interessos de la història»

Lliçons d’estètica a cal Maño (II)

-«Això és una casa», exclama mentre t’arrabassa el bolígraf dels dits i et pren el paper de les mans. Un ris ras sonor dibuixa dues línies sobre el paper que són, suposadament, una coberta inclinada a dues aigües. «Me la fas així: un teulat així m’agrada a mi, dels de tota la vida», i ras. «A la cantonada un pilar d’obra vista… mmm… i a la façana un tram també. -I a les façanes laterals te n’hi poso un altre? -Als laterals…», reflexiona, «…als laterals no cal, que l’obra vista és molt cara».

Continua llegint «Lliçons d’estètica a cal Maño (II)»

Ai festa!

«Avui comença la festa major de Lleida. Si hi vols anar… Però em penso que no serà dels anys més lluïts. Hi haurà, probablement, una gran traca, i un bon castell de focs… naturals»

dilluns 2 de maig de 1938 Continua llegint «Ai festa!»

Allò que sona

Cada mes intento dir alguna cosa. No perquè ho cregui de valor ni perquè pensi que serveixi per a res. Potser és insignificant però és igual, accepto la meva petitesa. No em cal més grandesa que la viscuda el dia d’ahir. Un dia en què les catalanes i els catalans vam sortir al carrer i vam oblidar les pors individuals per esdevenir quelcom més gran: una societat valenta determinada a ser lliure.

Continua llegint «Allò que sona»

Música a la sala

Una façana imponent reivindica la grandesa que un dia va tenir. La porta fa temps que ha perdut l’ombra del balcó que la ressaltava. Avui només en queda una barana rovellada i suspesa a l’aire. Però les peces de l’era encara marquen el camí. A dins, l’entrada distribueix els àmbits: a una banda, la cuina; al costat, el menjador; a l’altra banda, dues habitacions més; al fons, amagada, l’escala.

Continua llegint «Música a la sala»

Escletxes de vidre

Són les tres en punt. Arriba la navette, una furgoneta amb aspiracions de mini bus que ens convida a pujar. Ens hi amunteguem per enfilar l’avinguda dels Camps Elisis. Voltem l’Arc de Triomf i comença la nostra aventura, un gran regal. Continua llegint «Escletxes de vidre»

Les arquitectures de Jane Austen

Teseu desembarcava a Creta decidit a acabar amb el minotaure. Tancat en el laberint de la ciutat, Asterió rebia cada nou anys set noies i set nois atenesos condemnats a no sortir-ne mai més. La filla de Minos i Pasífae, enamorada de la bellesa del príncep, va decidir ajudar-lo. Volia veure’l de nou. Amb un cabdell de fil i les indicacions d’Ariadna, Teseu va aconseguir sortir del laberint un cop abatut el monstre. El conte segueix amb un nou viatge sense final feliç. M’agrada pensar en Ariadna com en la primera dona arquitecta, ja que si bé no va ser ella sinó Dèdal qui va projectar el laberint, va ser ella l’única que el va saber entendre. Continua llegint «Les arquitectures de Jane Austen»